EL MEU
GARROFER
Jo sóc un garrofer que pot transmetre-us
el meu pensament, perquè la musa Clío: filla de la Mnemosine (la Memòria), i
Zeus, m'han concedit aquest do.
La meva existència aquest
món terraqüi, va començar fa molts anys en una família de
lleguminoses cesalpiniàcies, amb la qual m'hi vaig criar
i créixer.
Som del gènere Ceratonia i de
l'espècie síliqua. Originaris de la regió mediterrània de Síria i
Palestina, i arribàrem a Catalunya de la mà dels àrabs. Així que ja us
podeu imaginar, quantes trifulgues van tenir de passar els meus avantpassats
per adaptar-se aquest clima i aquesta terra. Les nostres arrels profundes però,
ens converteix en un arbre molt resistent, encara que a 5 graus sota zero, ens
morim. De totes maneres, aquí a Mataró, no hi hem arribat mai aquestes glaçades
temperatures.
El meu pare, era cepat, corpulent i
robust, i amb un tronc entregirat, molt ample i poderós, tot carregat de
branques plenes de fulles resistents d'un verd intens; brillant i
fulgent i amb una escorça molt arrugada de color marró amb una mica
de grisó segons el lloc, més fosc o més clar. El meu progenitor,
va arribar a fer gairebé onze metres d'alçada; una amplada de nou metres i amb
una copa arrodonida, densa i fosca que impressionava. De les seves flors
femenines o hermafrodites - ja que són les que donen garrofes-, les van
empeltar al peu d'un mascle que era parent nostre,
i d'aquesta fusió, en vaig sortir jo. Bé, jo, i els meus germans, és
clar.
Vaig estar una bona temporada prop del
meu pare, l'avi, i el besavi perquè els garrofers, vivim molts anys.
El nostre creixement, és pausat però ferm, per aquesta raó, ens poden
trasplantar adults. Quan ens van portar a Mataró, als vols de l'any 1925,
ja érem ben reixinxolats.
No tinguérem cap
problema d'adaptació, això sí, teníem tota la perspectiva del mar davant
nostre, fet que ens és essencial a la nostra espècie, tenim de veure el
mar sempre, jo li dic la mar perquè la veig molt femenina i em té el cor robat.
Ens van escampar per unes quantes vinyes - que la majoria estaven a la part
alta de Mataró-, i alguns dels germans, ens podíem veure,
però d'altres, ja no els he vist mai més. Érem una bona colla, i ens
estengueren pel Maresme i sempre mirant el mar com ja he dit. A mi em va
tocar el millor lloc a la part nord i al vell mig de la formosa ciutat de
Mataró. Sóc com el ceptre que corona la ciutat mil·lenària.
Amb el temps, va venir un pagès que es
deia Jaume Prat i Gellemi, i que gairebé cada dia, venia a veure'ns, bé,
no sé si realment ens venia a veure a nosaltres, o és que la seva presencia
era deguda a que tenia de llaurar i tenir cura de la terra i del producte
que aquesta li donava. Penseu que aleshores aquella vinya, estava
plena ametllers; figueres, ceps, mongetes, patates..., hi havia tota
mena, de collites d'estiu, de primavera u de tardor.
El Jaume es va casar, amb una
vídua que tenia dues filles, i la parella va tenir un fill. Es va anant
fent gran amb mi el Jaume, encara que com que nosaltres vivim molts anys i
la sort també hi compte, el vaig sobreviure.
Quan ell duia la vinya, era un espai ple
de vida i alegria: Els ceps, estaven en una feixa a la part nord, tot entrant
pel camí dels Caputxins i a mà dreta de la vinya tot mirant al ets doncs, els
ceps de raïms blancs i vermells, s'esplaiaven ofenosos, i al setembre, els
recollien tota la família. I, portaven al raïm, a un celler que havia al mateix
carrer a on vivia el Jaume i la seva família, al carrer de Les Caputxines
número 12 i que feia cantonada amb el carrer dels Àngels i el Camí Fondo, i a
la part de dalt, donava amb el convent de les Caputxines, d'aquí li
venia el nom al carrer, bé doncs com us deia, a Can Planas que així es
deia el casal que hi havia prop de cal Jaume, era molt gran i feia xamfrà amb
el carrer dels Àngels, i el celler -no massa gran- donava al carrer de les
Caputxines, bo hi petit, era suficient per tot el instrumental que es
necessitava per premsar el raïm. Dipositaven tot el raïm
que havíem recollit en uns cups enormes fets de fusta, i
tot el raïm acabat de venir de les vinyes, cap a dintre les gran botes. Posaven
el raïm per colors: Vi blanc, raïm blanc. Vi vermell, raïm vermell. I tota la
canalla dels varals que volia col·laborar, hi anaven
a trepitjar-lo per convertir-lo en most que posteriorment, es transformaria en
vi. Un cop fermentat i convertit en vi doncs, el dipositaven en unes botes molt
grosses, per poder vendre'l o
emportar-se'l per l'ús propi en; garrafes, ampolles, cubs... El
Jaume, se l'emportava a casa, i així, en tenia per a
tot l'any, i també per fer bescanvis amb altres productes, la permuta era
molt usual aleshores. Les botes portaven una aixeta a la part baixa, per
on sortia el vi. I la mesura, la solien fer segons l'ampolla, la bota o la
garrafa que ja sabien el què hi cabia. Un petricó; mig litre, un litre,
deu litres...
A la vinya, com ja us he dit, hi havia
gairebé de tot, i el què no hi havia, amb altres pagesos, feien canvis,
permutaven mongetes per préssecs, patates per cireres, o el què fos, i poques
vegades feien servir el diners, i tot l'any tenien bon menjar i
variat, endemés, el Jaume era forner. Tenia una forneria al mateix carrer
de Les Monges com se li deia llavors al carrer de Les Caputxines. Feia un pa
tan bo, que als parroquians del varals, se’ls hi sumaven molts d’altres més
allunyats. El blat venia del Vallès a on hi tenia parentela, uns amb blat i
d’altres amb camps de cireres que era una gloria i el de sempre, permutaven i
cireres per tota la família, la menuda Cora, la neta del Jaume, en feia rams
amb un fil molt llarg, i el feia giravoltar i a les orelles com si fossin arracades, se n’hi posava les que eren de tres o més
ramells, i sortia al portal de la casa que era molt alt per ella i s’hi seia a
menjar la resta. Així que la vinya donava per molt, amb tots els bescanvis que
feia el Jaume i la seva dona, que era molt espavilada i tenia molt bones
relacions amb tothom, això feia que poguessin fer tractes amb molta gent. Jo
crec però, que la joia de la vinya érem nosaltres els garrofers. Els més bonics;
productius sense demanar res a canvi, ni el rec, això sí, necessitaven que ens
miressin de tant en tant, i a canvi, garrofes, i una ombra...
A mi em va
tocar al davant mateix de la caseta feta de maons i teules vermelles, i un banc
de pedra a on si assentaven els pagesos quan feien la xerrada. El Jaume no
parlava massa, però quan li venia el veí en Peret, que era una màquina de fer
paraules, si estaven una bona estona. El Jaume només escoltava i anava dient
que sí, però sempre anava a la seva, i si tenia feina, els hi deia:
- Arri, que tinc
feina. I l'altra se n'anava tot encongit a treballar la seva vinya que estava
al costat mateix, o una mica més enllà.
Tot arreu a on la
vista podia albirar, eren vinyes menys la part de la ciutat que estava al meu
davant.
Els pagesos
s’ajudaven els uns als altres, i quan un no podia anar a treballar la vinya, l'altra li feia la feina, i així ho anaven campejant, s’avenien molt bé. El
Jaume també portava la vinya d'un altra que no podia fer-ho, però és clar es
cobrava amb especies. Ho va deixat però, que es va fer més gran, perquè ja no
podia amb tanta feina, i la forneria, la va traspassar quan ja la feina se li
feia feixuga. De totes maneres, hi va està treballant molts anys, i de diners
no els n'hi mancaven pas.
La caseta, feia
uns sis metres quadrats i a la teulada, hi havia una canaleta per on baixava
l’aigua de la pluja que anava a parar a una petita bassa que hi havia al costat
esquerra, que quan plovia, estava
plena, però a l’estiu, sempre estava seca. La caseta i jo, estàvem al vell mig
de la vinya. Al costat dret de la mateixa hi havia un ametller. D’ametllers, n'hi havia molts per tota la vinya. I les figueres, em feien competència
d’amples que es posaven, i la canalla quan venien, es feien un fart de
menjar-ne de figues... La neta del Jaume, hi pujava a les branques i es feia l'efecte que eren cavalls i els hi deia:
- Adelante!!! A la lucha!!! I la gruixa branca es bellugava
amunt i avall,
com si fos un
cavall de veritat. I l’avi li cridava que baixes, però ella res de baixar, no
sé què es devia imaginar, però les històries se les feia llargues, perquè
moltes vegades, s'hi passava tota la tarda, i quan l’avi o bé l’àvia que venia
amb ella moltes vegades, la feien baixar, feia un posat de gran guerrillera
triomfant, com si hagués conquerit el món sencer.
Seguint amb la
caseta, la seva porta, donava al mar, és a dir, al davant meu, i quan aquesta
s’obria, el sol ixent hi donava de ple, il·luminant-la per dins, i a la posta,
de costat. Hi havia una finestreta tan petita, tant, que no hi cabia ni el cap d'una persona. El banc de pedra estava al costat dret de la porta de la caseta,
i moltes vegades, el Jaume, s'hi assentava i em mirava detingudament, i jo em
reviscolava ufanós i cofoi perquè sabia que era molt important per ell, i
valuós, perquè les garrofes les hi pagaven molt bé. A l’estiu, que és la nostra
època de floració i quan les garrofes ja estan madures per poder-ne menjar, el
Jaume, ma n’agafava per vendre-les o fer una permuta a propietaris que tenien
altres aliments com llet, fruita, farina... i s’afavorien mútuament fent-se el
bescanvi. El bestiar menjava, i a cal Jaume també. També hi havia persones que
els hi agradava molt menjar les nostres garrofes, sobre tot a la seva neta: la
petita Cora. N’agafava amb un entusiasme exultant i començava a menjar amb veritable
satisfacció com si fos un cavall. La petita Cora era tabolaire com un
saltimbanqui. Jugava amb tots nosaltres i ens parlava; pujava a sobre nostre
com una sargantana, moltes vegades, s’assentava arrambant-se al meu tronc, i
començava a cantar-me cançons molt boniques, com una que deia:
Una barquita de vela,
quiero mi vida comprar,
para llevarte con ella,
dentro muy dentro del mar.
Quina època més
meravellosa va ser aquella... La neta d’en Jaume tenia una cabellera molt
llarga del color de la nostra escorça o millor dit, com el coure i la caoba.
Semblava com una baldufa. No parava d'anar d'un costat al altre de la vinya, i
a mi, especialment, em mirava amb una expressió d’admiració, embadaliment i
èxtasi, propi de la seva admiració mística envers la naturalesa. Ens adorava a
tots, i ens feia sentir tan importants i satisfets..., érem tan feliços de ser
estimats, i útils... Realment en som de profitosos..., tenim propietats
medicinals, i som rics en: calci, ferro, potassi, magnesi, fòsfor, silici,
coure..., i ubèrrims en: proteïnes, vitamines i fibra, ah, i no contenim
gluten. El nostre fruit es garrofes - les quals havien constituït un element
bàsic de l’economia agrària-, s’extrau un 50% dels sucres naturals (fructosa,
glucosa, maltosa i sacarosa), i, les faves del garrofer, com que són molt
uniformes amb pes, van ser els primers “quirats” amb què els orfebres de
l’Orient Antic, pesaven l’or, les pedres precioses i les medecines més
valuoses, així donaren nom, a la mesura actual.
Així doncs de
apreciats ho érem molt, bo i que ara ens han deixat a l'oblit o per ornamentar
parcs com és el meu cas, però els anys de la Postguerra, era una altra cosa. És
veritat que es va passar molta fam i que nosaltres érem una bona font
d’aliment, però ara seguint tenint les mateixes propietats...
L’època de la
verema; la collita, dels ametllons, de les figues, de les visites de la Nora i
la seva àvia, i sobretot, del Jaume. Va ser el millor que he viscut durant la
meva longeva vida de garrofer. I la pitjor va ser quan dura Guerra Civil del
1936 al 1939 aterria als arbres, pagesos, i ciutadans de la encongida Ciutat de
Mataró. Molt a prop de la porta del darrera, hi ha el cementiri dels
Protestants, als costat mateix del Dels Caputxins, allà a la paret, hi feien
afusellaments gairebé diaris, i la sang regava la terra seca que ja ningú
regava. Vaig sobreviure de
miracle, no em varen destrossar; ni les bombes, ni les granades, i ves per on,
quan ja havia passat la fatídica guerra, sí que ho va fer un llampec intrèpid,
en una nit de tempesta esbojarrada, i que em va mig partí el tronc en dues
parts, però que bo i així, estic ben viu, amb un forat molt gros això sí a la
part baixa que dóna al terra, però l’he suportat molt bé durant tots aquets
anys la meva ferida... I és que de sofert i capacitat agònica en tinc
molta, posseeixo quelcom
que ara en diuen resiliència.
El records del
Jaume eren insondables, i ni jo els sabia, no parlava mai de la passada guerra,
però a la petita caseta, tenia un revòlver de la marca; “Nagant Obrazets” del
1895 amb capacitat de set cartutxos i amb un canó de
Passaren els
anys, i el Jaume es va morir. El seu fill Josep Ma. va heretà la vinya que
va vendre a l’Ajuntament de
Mataró, l’Ajuntament al Sòl de la Generalitat, i aquesta - juntament amb altres
vinyes-, va fer un Pla Urbanístic per fer-hi cases unicel·lulars.
La panoràmica va
quedar embotornada per les cases i carrers que engoliren les vinyes.
Pensareu que jo
em vaig quedar fora d’aquest Pla? Doncs, no!!! Per sort però, el meu clos no el
varen tocar. Van treure gairebé tots els ametlles això sí, i les figueres,
ceps, i els altres garrofers, però tot el perímetre del sòl de la vinya, es
queda sense cap edificació, bé, ara hi ha fet un Casal a l’entrada nord, que hi
férem, podia ser molt pitjor. Varen enderrocar la petita caseta, però a mi em
van deixar que és el més important. Varen posar-me una barana molt a prop meu,
perquè la gent no s’hi estimbi
pel desnivell tan sobtat que hi van deixar i de passada, fa de mirador en el
qual es pot veure el mar i la ciutat.
Estic segur, que
em varen deixar, perquè els vaig captivar tant! que van dir que un arbre tan
bonic, no es podia malmetre. Penseu, que no vaig decebre la meva nissaga
d’arbrers ben formats i atractius. Les meves branques, gairebé toquen al terra,
i les meves formes corbades, serpentejats fent onades i ziga-zagues plenes d'estil i elegància, són seductores i molt encisadores, ho sé, perquè tothom em
mira amb admiració i ho diu. Els garrofers som toixarruts, tabolls, i toscs,
però l'encant abellidor que tenim; és luxós, sumptuós i pompós. La veritat, som superbiosos no ho podem evitar, però pels
pocs que quedem, ho podem ser.
Un dematí
ornamentat pel sol d’una emergent primavera, la Cora, va venir a l’antiga vinya
–ara: Parc del Nord-, i quan em va veure, la seva alegria va ser immensa!!!
Feia molts anys que no venia, i les seves raons tindria. Em mirava i mirava, i
em va fer moltes fotos de tots costats; al meu tronc mig partit pel ferotge
llampec, les guixades de color blau que m'hi han fet uns brètols a la part
foradada del tronc, també feia fotos a les mils i mils de fulles que ornamenten
el meu espaiat brancatge. Mentrestant, unes llàgrimes d'alegria li anaven
caient galtes avall, i sense saber-ho ella, jo també plorava d'alegria de
veure-la altre cop tan a prop meu. Abans d'ahir, ha tornat i ha pogut
comprovar, que estic fantàstic, formós i espectacular i m'abraça i li digué al
seu petit net nebot:
- És el meu
garrofer. I el petit li contesta:
- És teu?
- Sí, tot allò
que estimem, és nostre.
- Per què?
Interposa altre cop el menut.
- Perquè si ho
podem gaudir i estimem, formarà part de nosaltres per sempre.
Adela Filbà
Mataró 27 de març
2011 actualitzat el 2014
